Maria-Mercè Marçal m'ha inspirat

Un poema de Maria-Mercè Marçal em dugué a la glicina. De la mimosa vaig anar a espategar a la glicina:

A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que és glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.

Maria-Mercè Marçal

GLICINA

Façana atrotinada
pàtina que embolica
aquells retalls de vida
teatrada baixada
teixint el tapís lila
ordit per la glicina.

Imantats per la bellesa
d'un parrac de primavera
l'amistat i l'alegria
embastaven amb mestria
admirant esbatanats
la glicina exuberant.

Per arrodonir l'instant
una mansa mare gata
disfrutava del dia
amb els hostes i el fanal
mentre estarrufada
ens deia mèu-mèu.


Maria Cinta Amenós

GENEALOGIA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL


En endinsar-me en els poemes de MMM i en totes les postes en comú i aclariments respecte la seva obra i intentant saber quina baula ocupo jo en tot aquest treball, m'adjudico la de veïna de comarca i com a això, meravellada i enfeinada amb el diccionari, vaig retrobant i gaudint d'un vocabulari senzill i planer, ric i a la vegada estretament lligat a les feines del camp i les eines emprades. Paral·lel a aquest n'utilitza un altre de molt culte i els trena amb destresa. I la trena, citada per MMM en diversos poemes va fent-se forta i segura.

En el llibre "Sal Oberta" hi ha una dedicatòria a l'Heura molt bonica:
A tu quan encara eres
un dolç paràsit del meu cos;
i el meu cor de tu.

Baula.

M. Cinta Amenós

Ens inspirem en un poema de Maria-Mercè Marçal

EXERCICIS DE VEU D'UN PINTOR

PEREJAUME "OBREDA"

Aquell pintor que trasllada les pintures d'un lloc cap a un altre i fa, amb els recorreguts, escriptura i dibuix, com qui guixa amb les pintures que du, prova, en realitat, d'expressar, així, certes aglutinacions de sons i sentits que no tenen, encara avui, representació gràfica.

MIRATGE

Avui vint-i-u d'abril

amb un sol radiant

m'he posat davant

una tela en blanc.

He vist llums i colors

pigments en moviments,

els pinzells corren sols

i esquitxen taques.

És real? No és real?

Sí, és real.

És un bell miratge.

Feia molt que no pintava

massa núvols m'envoltaven.

Corry Kaslander

(Textos i pintures)

LA DIADA DE SANT JORDI

LA DIADA DE SANT JORDI

Ai, quina festa tan nostra

la diada de Sant Jordi.

Plena de flors i de llibres

per donar amor i cultura.

La gent es llança al carrer

per demostrar amb encís

que malgrat les diferències

som una nació unida.

Ai, quina festa tan nostra

la diada de Sant Jordi.

Molts la volen imitar

però el nostre significat

arrela en una llegenda

que parla d’un drac tirànic

que nosaltres podrem vèncer

com el mític cavaller.

Ai, quina festa tan nostra

la diada de Sant Jordi.

Ens impregna d’un embruix

que demostra intensament

que som una nació viva.

Que en revessa processó

vol demostrar a tothom

que vol guiar el seu destí.

Ai, quina festa tan nostra

la diada de Sant Jordi.

És l’orgull del nostre poble!

Magda Simon Parés

Les mares literàries de Maria-Mercè Marçal

Les mares literàries de Maria-Mercè Marçal

En el camí emprés aquest trimestre per a conèixer les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal he anat apropant-me a algunes poetes com Maria-Antònia Salvà. El seu món i els seus paisatges amb aroma de camp, plens de plantes i flors, insectes i bestioles, masies i aigües com metàfora dels seus sentiments i estats d'ànim i he escollit aquest poema:

L’abella

Somiant, somiant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor de bruc.
Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada
o closa dins el buc.

Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l’almoina a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.

I tots per un moment m’han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d’aquell moment,
m’ha fet esborradís l’encís de plers i gales
robant-me tot l’esment.

Grat sia a l’aire, al sol que m’han donat coratge,
ara que del silenci sent que m’arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.

Ma bresca fora temps, fóra enutjosa cosa;
la nova gent d’avui deleix una altra mel...
L’abella –tant se val!- pel card i per la rosa
trobà camí del cel.

De la Clementina Arderiu m'ha atret el seu esforç per a ésser una dona com les altre i alhora una gran poeta en una època en la qual la dona no decidia la seva vida. En el seus poemes hi veig lluites, pors, contradiccions i anhels però també amor i alegries. He triat aquesta poesia:

Per no caure...

Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.

Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l’aire
mai clos.

Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.

Després he continuat l'itinerari descobrint Rosa Leveroni, una dona amb una vida ben diferent de les dues anteriors. La poeta em parla de solitud, enyorança, amor i desengany i de la mateixa manera de desig i afany de viure plenament. El poema que més m'ha colpit dels que he llegit:

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

He pres un altre trencall i he descobert la Quima Jaume, el que he llegit fins ara em captiva bastant i com lectora faré un esforç per trobar els seus llibre i endinsar-me en el seu món. Un tastet:

EMPREMTES D’AMOR
El temps no passa inútilment.
El camí és llarg i no pas
sempre recte. A voltes cal
canviar de ruta, i a cada
contrada podem trobar nous
paisatges, no sempre del tot
nítids, però el gest fidel
que conferim a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.
Quan vegem el sol que va cap
a ponent, deixant enrera
tanta llum i ombra, no ens
tanquem a l’estança dels records
ni vulguem perseguir ombres,
ni la pols cerquem en el llarg
rastre que enrera hem deixat tot
fent camí, perquè al capdamunt
de tantes rutes, enmig de vells
arbres eixorcs, sols l’empremta
de l’amor caldrà buscar-hi, i
entendre que el gest fidel
que hem conferit a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.

He sortit de les fronteres d'aquí i a prop d'on he nascut, he descobert un'altra poeta per a mi desconeguda la Ingeborg Bachmann. Conec poc la seva obra però m'ha arribat. Dels poquíssim poemes que he llegit he triat aquest:

Desprén-te, cor
Desprén-te, cor, de l’arbre del temps,
caieu vosaltres, fulles, de les branques refredades
que un dia abraçà el sol,
caieu com les llàgrimes cauen de l’ull dilatat!
Fa dies que encara vola al vent el rull
a l’entorn del front bronzejat del Déu del camp,
quan el puny oprimeix sota la camisa
la ferida oberta.
Per això sigues fort quan la delicada esquena de núvols
se t’incline una vegada més,
no ho tingues en compte quan l’Hymetos
una altra vegada t’ompliga les bresques.
Car poc li val al llaurador una tija en temps de sequera,
poc un estiu davant la nostra gran nissaga.
I de què dóna fe ja el teu cor?
Oscil.la entre l’ahir i el demà,
silenciós i estrany,
i el que batega,
és ja la seua caiguda fora del temps.

El passeig continua, hi han tantes mares, germanes i filles i alguns pares per a descobrir...

Laura Trovo

Ens inspirem en les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal

Un cant de goig

Em plau tancar les portes del passat.
Tanco els ulls i el cap se m'omple de vermells;
sang presa de geranis,
d'esbatanades roses roges,
de clavells rosats.
Canto pel goig que em fa cantar,
canto perquè no puc servar tanta joia a casa meva.

El Jardí - 2010

Tenyeix de blau el temps.
Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Sota una pluja que ja amainava he vist
els testos de fang plantats d'atzavares,
roses, geranis i el gessamí que no s'ha mort.
Feia molts dies que no sortia al jardí a prendre el sol i
a contemplar les meves estimades plantes,
que en arribar la primavera,
totes han esclatat.

Rafela Pujol

Poema inspirat amb un altre de la Maria-Mercè Marçal

AVUI

Avui, vint-i-cinc d'abril,
he passejat vora el mar:
grans onades s'han alçat
amb activitat febril.

Sóc una més entre mil,
famolencs de brisa i sol.

M'agrada observar els pardals
quan picotegen la sorra
valents entre cossos, roques,
tovalloles i tendals.

Qui pogués amb ells volar,
avui vint-i-cinc d'abril.

Carme Juan

Ens inspirem en les poetes

PRIMAVERA

Avui he sortit al jardí,
sota una pluja fina del mes d’abril.
He vist els testos plens de flors de mil colors,
la gespa d’un verd intens
i les roses vermelles sempre oloroses esperant per fer feliç algú.
Feia molts dies que no sortia al jardí
i emperdia la meravella de sentir la primavera als meus sentits.

M. Carmen Lacasa

Per tu retorno

Maria-Mercè Marçal - Marina Rossell

Realitzat per Raimunda Pàmpols

Cançó del bes sense port

Maria-Mercè Marçal - M. Cinta

Realitzat per M. Teresa Alonso

SALVADOR ESCAMILLA: UN PARE DE LA NOVA CANÇÓ

Realitzat per Jossie Casanovas

EL GRUP MUSICAL MANEL: NÉTS DE LA NOVA CANÇÓ

Realitzat per Francina Gili

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA

Realització: M. Carme Juan i Magda Simon

Covava l’ou de la mort blanca
(Maria-Mercè Marçal, Sílvia Pérez Cruz)

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil•lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal•lí com una deu.
La deu primera, mare.

Copiant a Carme Codorniu i a Maria Mercè Marçal

Copiant a Carme Codorniu i a Maria Mercè Marçal

Disfressa d'ànima

Si tens el cor esquinçat
i et manca el que tant estimes
pots sortir, cantar, fruir
riure viure.....
Tan sols hi estàs col·locant
colors a les teves llàgrimes

Maria Aguadé

RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU

RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada,
...i ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i el riure que s’aturen.

Clementina Arderiu

Aquest meravellós poema de Clementina Arderiu expressa el sentir d’una dona que enyora l’època en què, plena de vida, gaudia sense parar-se a reflexionar. Desitjaria tornar a aquells temps però sent que alguna cosa la detura perquè les circumstàncies han canviat.

Voldria cometre la gosadia de donar-li la volta, afegint una nova estrofa i reflectir una altra dona que no enyora el passat, sinó que s'encara al futur plena d’anhels.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si el que he viscut ha estat només un somni
o tan sols el llarg passar d'uns quants dies.
Però, tant se val, que res ja no puc fer-hi.
L’aigua del riu no enfila la pujada,
ni antics colors vestiran vells paisatges.
Nits de vetlla, amors, penes i rauxes
desfilen, i com un miratge es fonen.

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si aquells camins van ser una bona tria;
el què i el com, no he d’escatir ara.
Aquest cor meu batega amb més calma
però vol veure florir la nova anyada,
sentir el vent acaronant les galtes,
riure i ballar oint com canta l’aigua.
Encara és temps d’amor i roses blanques.

Francina Gili

El Poema de la quinzena: Rosa Leveroni

El Poema de la quinzena: Rosa Leveroni

Rosa Leveroni ( Barcelona, 1910 - 1985)

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quant l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

Leveroni expressa el seu delit amorós, extrem, més enllà de
la raó i del temps. En la primera part s'hi dibuixa un
paisatge interior del desig amorós . A la segona,en canvi, el
cant es transforma en plor, tot i que també expressa que
aquest amor segueix viu als somnis.

Rafela Pujol

Abril

Abril

Dues grans moreres
han trenat llurs branques,
s'han abraçat.
A la trena grisa
i desmanegada
de llur encaix,
gemmes primerenques
per esclatar frisen
sota el cel blau.

M. Carme Juan

ENGRANDINT LA XARXA

ENGRANDINT LA XARXA

En aquesta xarxa que hem anat teixint entorn de rebesavis, besàvies, àvies, avis, mares, pares i germanes, d’aquí i d’allà de Maria-Mercè Marçal, jo em vaig enredar amb el fil poètic d’una autora que no coneixia, i que ben bé podria ser una de les moltes mares de la MMM. Em refereixo a la Montserrat Abelló i Soler. Aquesta autora que ha traduït alguns poemes de la MMM a l’anglès, va néixer 1918 a Tarragona, és va exiliar el 1939 i va tornar el 1960. Tot el que he llegit de la seva obra m’ha semblat molt quotidià. Aquest poema que segueix n’és una bona mostra.

I APRENC A DIR QUE NO

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.


Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.


I aprenc a dir que No.

Montserrat Abelló

Amb l’experiència que s’adquireix caminant per la vida, sovint t’adones de les vegades que hauria calgut dir que NO.
NO, paraula negativa, que per aquesta sola condició, ja ens sona malament, no sempre és el que li atribuïm. Un NO, en alguns moments potser hauria tancat portes, però..., en altres ocasions potser les hauria obert.
Més enllà d’aquest NO, no sabut emprar en el seu millor moment, els NOS que més colpegen interiorment són els no pronunciats per por. Perquè són aquest NOS, els que limiten el creixement personal.
Vet aquí les reflexions que m’ha promogut aquest breu poema de la Montserrat Abelló.

M. Dolors Cerdanya

CLEMENTINA ARDERIU

CLEMENTINA ARDERIU

GRACIES A UN ÀNGEL

Un dia, un àngel m'envià aquest poema de Clementina Arderiu: és per tu , em digué.
Mentre l'anava llegint sentia com se m'anava ficant, més i més endins, sobretot els darrers versos.





INVOCACIÓ ALS POETES

Josep Carner, Blai, Rosselló
Salvador espriu per valedor,
potser algun altre...
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el què em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó posi.

És folla, riu, dirà la gent,
i tu estaràs Toni content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral·lejant i follejant
d0naré encara mes d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu Toni m'ha valgut,
que per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima

1962

La Clementina va estimar la familia fins el límit i a més va ser lliure i sincera. Aquest poema m'ha fet sentir quelcom dins meu molt important que jo ja sabia, però us asseguro que no és el mateix saber que sentir: La vida segueix i val la pena viure-la plenament.
M'ha donat un toc, m'ha donat un dring....


Carme Codorniu

Recordant MARIA-MERCÈ MARÇAL

Recordant MARIA-MERCÈ MARÇAL

He repassat diversos poemes des d’Ausiàs March fins a l’Espriu, Maria Antonia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Josefa Contjoch... i de les companyes. Tots m’han agradat tant...!

El poema no té títol però ha anat prenen forma a mida que anava llegint, i sobre tot quan més ha punyit per sortir és quan llegia Maria-Mercè Marçal.

Una veu,

un silenci,

un adéu,

paraules,

gestos,

sentiments,

una música,

melodia

d'un vell record,

llàgrimes

que mai

sortiran del cor,

com una

pluja menuda,

que et va ofegant

a poc a poc

Jossie Casanovas

Maria-Antònia Salvà i Maria-Mercè Marçal

Maria-Antònia Salvà i Maria-Mercè Marçal

(Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida: Poesia, gènere, identitat
1995 -Sota el signe del drac)

Quan Maria-Antónia Salvà va escriure, ja fa molts anys,
el poema que segueix no sé si pensava explícitament en
les dones escriptores i el problema de la identitat, en
ella com a dona escriptora, en totes les dones-monstre-
tal com dèiem al principi. Aquestes dones que Tillie
Olsen va anomenar supervivents. No puc deixar de
pensar, però, que la poeta es va veure emmirallada en
la tossuda, aferrissada, supervivència d'aquest
cactus-monstre que descriu amb la cruesa i amb l'ambiva-
lència de qui parla de si mateixa:

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.


I el poema que li va dedicar Maria-Mercè Marçal

Furgant per le llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrisat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per le llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
(Raó del cos, 2000)

Laura Trovò

Pintura de Corry Kaslander sobre un poema de Maria-Mercè Marçal

LLUNA DE PORCELLANA:
POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL (BRUIXA DE DOL)

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

La xerrada de la poeta Josefa Contijoch sobre les Mares Literàries, va exposar la falta de referents a l’hora d’establir una genealogia femenina, en contraposició a la influència de la tradició patriarcal, i la inquietud de diferents grups d'àmbit mundial per arribar a trobar-la. En aquest context, M. Mercè Marçal es va dedicar a estudiar el panorama dintre i fora de la península i aprofundí especialment en les poques mostres de la nostra literatura. Josefa Contijoch, companya i amiga de MMM, compartí amb ella la tasca de recuperació de les nostres poetes, i el seu testimoni denuncia l’oblit sistemàtic dels seus valors intel·lectuals. Clementina Arderiu, una de les eminents poetes que ens han precedit, es queixava d’aquest exili del món literari, on les dones constituïen una mena de raresa exòtica, contemplada amb magnànima indulgència per l'altre sexe. El conjunt de la conferència va oferir una visió acurada de la situació, que es podria inserir perfectament en la problemàtica femenina general, i m’ha quedat un sentiment d'admiració i agraïment profunds vers totes aquelles dones que han treballat i han sofert per fer valdre els nostres drets com a éssers pensants.

-

Però ressaltaré un dels punts que va tocar al referir-se al concepte “mare”, que m'ha fet reflexionar. Aquesta paraula que expressa la relació més arcaica i natural del món, serveix de lema a l’hora de recuperar la nostra herència literària i, certament, estableix un paral·lelisme idoni amb la relació mare-filla. Per pròpia experiència i per altres testimonis semblants, he pogut constatar que la roda de la vida va girant i sovint, la llunyania en el temps ens retorna als orígens. Tard o d’hora es fa evident el pòsit que la presència materna ha deixat en les nostres ànimes. Per això ara, al cap dels anys, és quan més puc entendre la meva mare. Ara que ja no hi és, segurament podria expressar-li el meu pensament d’una manera més tranquil·la, sense respostes arrogants, o sense l’estèril vergonya que impedeix descobrir sentiments. Com tantes dones del seu temps, va haver de lluitar amb les poques armes que posseïa i amb elles va saber construir i assentar unes bases prou sòlides. La seva empremta la puc reconèixer en mil detalls que li voldria agrair: des de l’amor a la tradició, fins a un inalterable sentit del deure que ella mateixa s’imposava, així com una innata comprensió de la vida, que solia amanir amb un reguitzell de dites populars, heretades del seu passat camperol, amb una saviesa de llenguatge que ara sembla haver fugit de la nostra parla. De ben segur que tot aquest bagatge predisposa d’una manera o altra a la visió del món dels qui després hem seguit. Així mateix, algunes Mares Literàries nostres posseeixen aquesta saviesa tan antiga com la vida, una saviesa que no entén de gèneres sinó de persones que senten i s'expressen amb un llenguatge propi i en aquest sentit fóra just revisar el treball esmerçat per les poetes i escriptores que ens han precedit per adonar-nos dels seus valors literaris, i apreciar els camins que van saber crear enmig d’un entorn moltes vegades hostil.

Retornant a la xerrada de la Josefa Contijoch, com a resum final va constatar que la situació de segregació femenina està canviant. Aquest canvi es produeix de manera lenta, gens gratuïta, moltes vegades a cops de llàgrimes i silencis; un canvi que no reclama lideratges sinó que exigeix igualtat. Igualtat com a resultat d’una autoritat reconeguda. L’home s’ho mira amb recel i ho accepta sense entusiasme per por de perdre un poder sustentat fins ara en tots els terrenys, però, com diu la Contijoch, malgrat les dificultats, que encara hi són, el camí no té retorn. L’hora de la dona ha sonat. Com diu ella “hem creat vincles de confiança i d’autoritat –creativa i de vida-“ però segurament resultarà encara difícil traslladar-ho al dia a dia ordinari i transformar mentalitats. Cal anar més enllà. Per això hem de continuar caminant.

Francina Gili

COMENTARIS SOBRE LA CONFERÈNCIA DE "JOSEFA CONTIJOCH"

COMENTARIS SOBRE LA CONFERÈNCIA DE "JOSEFA CONTIJOCH"

Quants pensaments afloren en meditar el contingut de la conferència que ens va regalar la Josefa Contijoch. Personalment em resulta molt difícil ordenar-los, però tot i així vaig a intentar comentar-ne alguns del que ara mateix m’agradaria compartir amb vosaltres.

Els inicio fent un petit apunt que considero convenient tenir present, i és que el naixement del patriarcat ho és a conseqüència del final violent d’una societat governada per divinitats femenines i aquest canvi provoca l’existència d’un força dominadora vers les dones, que després de molts segles encara existeix i evidentment, en uns països més que en d'altres.

Si parlem de la persona-escriptora és totalment cert que necessita tenir veu pròpia, un estil que l’identifiqui i això durant molts segles s’ha vist amagat per culpa del patriarcat dominant. Però no hem d’oblidar que també s’han vist privades d’aquest ressò, les dones pintores, filòsofes, científiques, etc. Tot estava definit pel camí que marcaven els homes: pare, marit, clergue, professor...

Ara però, que en el nostre país on, en principi i de forma oficial, no som marginades, crec que les dones tenim un gran repte i per això m’agradaria assenyalar com a objectiu prioritari el que diu la filòsofa Fina Birulés: “A diferència de les relacions de poder, l’autoritat mai no es posseeix sinó que sempre és concedida pels altres”

Per poder gaudir d’aquesta autoritat m’atreviria a dir que ens cal:

- aconseguir que les dones, cada vegada més, siguem posseïdores de la cultura,
- augmentar la nostra autoestima, tantes vegades menyspreada,
- cercar i defensar sempre la veritat; que no hi hagi res ni ningú a fer-nos callar,
- conscienciar-nos de la necessitat de treballar per a conquerir arreu la paritat,

Us adoneu que és molt necessari que les dones siguem capaces d’aconseguir aquesta autoritat? Si l’assolíssim no seria quelcom que ajudaria a diluir la paritat? M’atreveixo a proposar que hi dediquem els nostres esforços, en primer lloc per ajudar-nos a nosaltres mateixes i després com agraïment a totes les companyes que ens han precedit al llarg dels temps i que tant han treballat i lluitat pel reconeixement de totes les dones.

És inadmissible que per comoditat, perquè pensem que ja estem bé, que hem aconseguit algunes fites inimaginables temps enrera, ja ens podem plegar de braços. No, això de cap de les maneres, primer perquè encara hi ha molts llocs on les dones no gaudeixen del privilegi de llibertat que tenim nosaltres i segon perquè encara que, de forma submergida, a casa nostra existeix el patriarcat de manera considerable.

I finalment, perquè com diu la pròpia Josefa Contijoch: El camí començat per les dones fa uns cent anys és, per descomptat, un camí de no retorn i també perquè no ens considerem subjectes passius, sinó perquè som persones que actuem de ple dret. Agraïm que la JC estigui convençuda que Maria-Mercè Marçal és ja una obra-mare per les a les dones que escriuen; per les que la llegim també.

Maria Dolors Figueras

JOSEFA CONTIJOCH – Una gran “germana” de Maria-Mercè Marçal

JOSEFA CONTIJOCH – Una gran “germana” de Maria-Mercè Marçal

Un bonic dia de primavera de l’any 2007, tot de companyes dels tallers de literatura vam anar fins a Vil·la Joana, per submergir-nos en l’atmosfera poètica de Verdaguer. Ens vam asseure sota l’Alzina i vam anar construint un petit cercle de poesia, de sentiment i d’amistat.

Una de les companyes va llegir un poema d’una poeta que no coneixia. Renoi, com em van agradar aquells versos! Poc després va resultar que ella, la poeta, era entre nosaltres, com una alumna més, com una companya més. Va llegir un parell de poemes, vam poder xerrar una mica i em vaig prometre que a l’endemà aniria a comprar aquell llibre. Evidentment estic parlant de la Josefa Contijoch.

El dia 14 de juliol d’aquest any vaig anar a comprar “Congesta” de la Josefa Contijoch. A la parada del bus, em vaig asseure tot mirant el llibre que tant m’havia costat de trobar i mai no diríeu qui va arribar a la parada esperant el mateix bus que jo. No cal que us ho digui, oi? És fàcil, ben segur que tothom ho ha endevinat. Ella era allà. Li ho vaig explicar, vam riure una estona i finalment em va dedicar el llibre.

“Per la Jossie en una trobada plena de casualitat! Una abraçada (des del bus...)”.

Ens hem anat trobant diverses vegades a l’Escola, sempre participant en tot com una més. Ens ha ofert xerrades molt interessants sobre dones poetes, la manera d’escriure poesia i moltes altres. La darrera sobre Maria-Mercè Marçal, em va interessar moltíssim, tant pel contingut com per l’exposició de petits detalls que desconeixia, però el que em va impactar i molt, van ser dos poemes, un d’ella i un de la Maria-Mercè Marçal.

D’aqui uns segons em posaré seriosa i els escriuré, però abans deixeu-me que us expliqui una nova “casualitat”. Jo era al bus, venia cansada i pensant que volia fer un treball i que necessitava un d’aquests poemes, concretament el de la Josefa. Capficada amb els meus pensaments, a l’hora de baixar del bus em vaig adonar que al meus costat hi era ella. A corre cuita, li vaig escriure el meu e-mail i al cap d’una estoneta ja el tenia l'ordinador, amb una noteta que deia: “t'adjunto el meu poema, tal com hem quedat a la nostra oficina del bus”.

I ara sí, ara ens poserem seriosos i anem a veure aquests poemes.

Josefa Contijoch (Les lentes il·lusions)

Perquè teu és el regne i el poder

eximeix-me d'haver de decidir

allibera'm de dir o de no dir

i que caiguin els fets com la destral

i dallin caps i dallin voluntats

i les coses es facin com tu vols.

Aparta de mi el calze del malson

allunya'm l'orfenesa de la sang

ajuda'm a evitar el saqueig del temps

i porta'm a l'oblit de tot el mal

al meu exili en tu i en el teu bé

i a la blanca espiral del buit replè.

Renta allò brut i rega el que és eixut

d'aquesta carn que és dèbil i pateix

perquè teu és el regne de la llum

i meu és el naufragi en negra nit

teu el poder la glòria i l'esplendor

i meva l'aigua fosca de l'oblit.

Jossie Casanovas

Pare- esparver

Maria Mercè Marçal
Desglaç.

Realització Jossie Casanovas

(Maria-Mercè Marçal, Miguel Poveda)

Pare- esparver

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s'escola enllà de tu en el dia d'avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m'emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l'ombra del meu mal.

Maria Mercè Marçal
Desglaç.

A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

Maria-Mercè Marçal
Realitzat per Francina Gili

Veu: Gerard Quintana

Poema de Maria-Mercè Marçal

Reatitzar per a Francina Gili

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contra-llum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contra-llum del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

Per tu retorno Maria-Mercè Marçal

Realització: Raimunda Pàmpols

Marina Rossell, "Per tu retorno"
(Maria-Mercè Marçal, Marina Rossell)

Per tu retorno

Per tu retorno d’un exili vell
com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l’indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
d’on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d’un exili vell,
refugi contra tu, des d’on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d’enlloc.