CLOENDA - HAIKÚS ENCADENATS
Fi d'una etapa.
Anyada generosa
ha deixat marca.
Llavor plantada
en terra saonada
darà collita.
Seguint les obres
de dones creadores
trenem esforços.
M. Dolors Cerdanya
dimecres, 23 de juny del 2010
dimarts, 8 de juny del 2010
diumenge, 6 de juny del 2010
Record d'un matí poètic a Vil·la Joana
QUÈ ÉS LA POESIA?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.
...
Jacint Verdaguer
VERDAGUER AL MENJADOR
La grandesa d’un poeta es podria mesurar per l'impacte emocional que causa al rece
ptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.
Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en què, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en què sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap al meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.
ptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en què, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en què sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap al meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.
Francina Gili
"Bruixa de dol" Maria-Mercè Marçal
LA PLUJA ÉS UNA BRUIXA
Realització: Teresa Alonso
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
Maria-Mercè Marçal
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
Realització: Teresa Alonso
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
Maria-Mercè Marçal
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
Realització Teresa Alonso
dissabte, 5 de juny del 2010
VÍDEO "ALGUN DIA"
Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo.
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici,
tan sols per retrobar instants amics
i saludar-los.
Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraria el fil de la memòria,
el temps segueix girant, eterna roda.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daria!
Francina Gili
Aquest poema, ja publicat en anteriors missatges, és una regressió en el temps que m'he permès, per tal de fruir d'instants nostàlgics, i neix a partir d'un article de M. Àngels Anglada, on al.ludia a la recerca d'aquell dia, sense presses, tan difícil de trobar, en que l'escriptora volia dedicar-se a estudiar més a fons l'obra de M. Mercè Marçal, a la qual admirava.
M'he pres la llibertat de trasplantar aquest hipotètic dia, tan suggeridor, fent un vídeo que tradueix en imatges sensacions pròpies i arrodonir-ho amb la música de Tàrrega, interpretada a la guitarra pel meu nét Joel.
Francina Gili
Producció: Francina Gili
diumenge, 30 de maig del 2010
AUTOEDICIÓ DE LLIBRES ARRAN DELS BLOCS
Durant aquestes darreres setmanes l’activitat de la gent blogaire és intens
a. Després d’haver recordat i homenatjat la Nova Cançó, la Maria-Mercè Marçal i les seves mares literàries. Després d’haver-nos enriquit amb el recital de la Marina Rossell, la conferència d’en Jordi Giró, la de la Josefa Contijoch, l’exposició de “Textura de poemes” de la Maria-Mercè Marçal (assignatures de teixits, puntes i brodats, il·lustració, català.blocs i tallers de lectura i escriptura).
Durant aquestes darreres setmanes l’activitat de la gent blogaire és intens
a. Després d’haver recordat i homenatjat la Nova Cançó, la Maria-Mercè Marçal i les seves mares literàries. Després d’haver-nos enriquit amb el recital de la Marina Rossell, la conferència d’en Jordi Giró, la de la Josefa Contijoch, l’exposició de “Textura de poemes” de la Maria-Mercè Marçal (assignatures de teixits, puntes i brodats, il·lustració, català.blocs i tallers de lectura i escriptura).
I, després d’haver abocat les impressions, les informacions i els pensaments als blocs mitjançant imatges (Picassa amb l’Eva salas), vídeos (Movie Maker), baixada de música (Goear), i, sobretot, la paraula; ara fem el procés invers.Cada alumna està editant una trentena de llibres, en què queden reflectides les impressions dels blocs del curs. Hem passat del treball col·laboratiu a la xarxa-internet, a la tasca artesana de l’autoedició (que ens ha ensenyat el professor d’il·lustració Ignasi Blanch).
El resultat de tot plegat el podrem veure a la Festa blogaire que es farà el dia 15 de juny a les 16h a l’Escola de la Dona.
ESMORZAR POÈTIC A VIL·LA JOANA
Dia: divendres, 4 de juny
Hora: 9.15h al vestíbul de l'Escola de la Dona - Francesca Bonnemaison
Aquest any, a més de les lectures poètiques per part d'alumnes, la rapsoda Anna Maluquer ens oferirà un recital pels llocs verdaguerians de l'entorn de Vil·la Joana.
Us hi esperem!
dimarts, 18 de maig del 2010
LES NOSTRES MARES
Fóra precís que una mà destra
de l’oblit rescatés vostres noms.
De la mà de Marçal vostra lletra
retrobà el camí del record.
De Salvà escoltem sons de terra,
de l’oblit rescatés vostres noms.
De la mà de Marçal vostra lletra
retrobà el camí del record.
De Salvà escoltem sons de terra,
dignes mots, homenatges rurals.
Ferma veu de noble llinatge
que el gresol va vestir i adornar.
---
Gran Clementina, geni de casa,
mare perfecta, cantant la llar.
Rebel passiva, dolça, amorosa,
discreta somriu i va somiant.
Rebel passiva, dolça, amorosa,
discreta somriu i va somiant.
---
Ofegada en un mar d'impossibles,
Rosa Leveroni, llum singular.
Sempre remant contra llevantada,
barca perduda en la tempestat.
Rodoreda, Roig, Caterina,
Rosa Leveroni, llum singular.
Sempre remant contra llevantada,
barca perduda en la tempestat.
Rodoreda, Roig, Caterina,
tantes dones que ahir vau lluitar;
ignorant-ho arribeu a ser mares,
llavors dúieu que ja han germinat.
llavors dúieu que ja han germinat.
Nostres poemes, tendres niuades,
lletra ixent, aprenent a volar.
Poesia de Francina Gili
Mare
Petit homenatge a les "mares literàries" de la Maria Mercè Marçal.
Dolç estel que des de el cel em guies
en les fosques nits del meu destí,
quan la meva nau sola navega
en els plors amargs d'un mar sens fi.
I ets el vent suau que infla les veles
i ets l'esperança,
ets el consol,
ets aquella mare
que una filla vol.
Maria Aguadé
diumenge, 9 de maig del 2010
Maria Àngels Anglada
A Maria-Mercè Marçal
In memoriam
Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.
Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adéu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si começo a enyorar el teu migdia.
Adéu, veu enrosada, esguard encès.
Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I a les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es va triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
(Arietta II)
Senyal de perill
Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d'un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d'una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor selvatge
i estranys senyors servim -ja ho escriví Ausiàs March:
l'amor, el clar país, una cançó d'alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.
(Arietta)
Laura Trovò
Mares literàries de Maria-Mercè Marçal
A LA LLENGUA PÀTRIA
que en la maror has sortejat l’escull
del desafecte greu. Beneita sies,
llengua d l’alt En Jaume i Ramon Llull!
Entre els lleials que no et volgueren morta
ni menyspreada m’he pogut comptar;
som de l’estol que mai per mai comporta
la cendra ofegadora dins ta llar.
Princesa de florides primaveres
en castell que no es dóna a l’enderroc!
Mercès, oh llengua pàtria, que em volgueres
al teu servei humil de ventafoc.
Desitjar salut a la “nostra llengua” és quelcom que en aquests moments és molt necessari. Per a complir aquest desig el millor que podem fer és saber-la defensar i això podem aconseguir-ho si prèviament aprenem a conèixer-la, i estimar-la.Si sabéssim reconèixer la seva gran riquesa amb les seves harmonies, sabríem superar tots els esculls i antipaties de les persones que no l’estimen. Preciós el reconeixement i categoria que li dóna la M. Antònia, per haver sigut la llengua de dues persones tan importants per a la nostra història i a la vegada tan lligats a l’illa de l’autora, com són en Jaume I i Ramon Llull.
Voldria que sempre la meva/nostra lleialtat fos present i cap cendra pogués ofegar-la.
La força de la nostra llengua l’ha fet que pogués gaudir de florides primaveres i malgrat que no ha faltat qui ha pensat i creu encara ara, que ha estat i és previsible la seva desaparició, l’estimació de totes les persones que al llarg dels segles l’ha parlat, llegit i estimat, ha construït aquest castell inextingible del que nosaltres ens cal ser-ne fervents guardians i així poder continuar la gran tasca dels nostres avantpassats.
Qui perd la LLENGUA per la IDENTITAT!!!
Maria Dolors Figueres
FENT MEMÒRIA DE POEMES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
Avui vint-i-tres d’abril he mirat per la finestra.
He vist llibres, roses,
alegria, pressa, tristor...
Feia molt que la meva finestra
no em demanava que la deixés oberta.
Avui ho ha fet i juntes hem gaudit
una bona estona del “mirador”.
He decidit sortir al carrer
(a ella l’he deixada ben oberta)
i regalar-me una passejada
entre la gent, els llibres i les flors.
El sol ho il·luminava tot
amb una pinzellada de color
i fins i tot, la fredor de la teva ànima,
per uns instants,
ha gaudit de la seva escalfor.
Jossie Casanovas
SANT JORDI EN VINT- I - U
Avui, vint-i-u d’abril, en llevar-me, he mirat per la finestra:
el sol s’alçava rialler pel mig del brancatge d’un vell plataner,
res més anunciava novetats en el quefer habitual.
Tot ha canviat quan, dues fades han entrar a la classe
amb la seva vareta màgica florida
obsequiant-nos amb una rosa i un poema.
Gràcies, Carme i Maria,
per haver transcendit el rutinari pas del temps
amb el vostre delicat regal.
Maria Dolors Figueres
AVUI
Avui, vint-i-cinc d'abril,he passejat vora el mar:
grans onades s'han alçat
amb activitat febril.
Sóc una més entre mil,
famolencs de brisa i sol.
M'agrada observar els pardals
quan picotegen la sorra
valents entre cossos, roques,
tovalloles i tendals.
Qui pogués amb ells volar,
avui vint-i-cinc d'abril.
Carme Juan
Maria-Mercè Marçal
POEMA DEL LLIBRE BRUIXA DE DOL
Interludi romàntic
Interludi romàntic
Realitzat per Maria Teresa Alonso
dissabte, 8 de maig del 2010
T'he estimat
amb massa
paraules
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
amb massa
paraules
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
I APRENC A DIR QUE NO. Montserrat Abelló i Soler
No coneixia el poema que Dolors Cerdanya ha penjat al seu bloc. És un poema petit, però convincent. M'han agradat les seves reflexions sobre el poema. Estic totalment d'acord amb ella que per desenvolupar el nostre creixement personal, hem d'apendre quan és el moment d'un NO. És l'única manera de formar una personalitat pròpia i en el fons, buscar el nostre camí i la nostra felicitat.
Quan vaig llegir el comentari de la Dolors, pensava amb la Maria-Mercè Marçal. De molt jove va veure clar que calien NO's, si volia viure la seva vida. Segurament no li va ser fàcil anar en contra les normes establertes. L'ambient social d'aquella època, els costums i tradicions anaven en una altra direcció. Però seguint el seu camí ens ha pogut deixar aquest valuós testimoni del seu talent.
Va morir massa jove, però ens ha deixat una immensa riquesa literària.
Quan vaig llegir el comentari de la Dolors, pensava amb la Maria-Mercè Marçal. De molt jove va veure clar que calien NO's, si volia viure la seva vida. Segurament no li va ser fàcil anar en contra les normes establertes. L'ambient social d'aquella època, els costums i tradicions anaven en una altra direcció. Però seguint el seu camí ens ha pogut deixar aquest valuós testimoni del seu talent.
Va morir massa jove, però ens ha deixat una immensa riquesa literària.
Corry Kaslander
diumenge, 2 de maig del 2010
EXPOSICIÓ DE MARIA-MERCÈ MARÇAL : Textura de poemes, sentiments versionats.
De l'1 al 15 de maig exposició al vestíbul de la Bonnemaison
“Textura de poemes, sentiments versionats”
Alumnes d’il·lustració, tapís, puntes i brodats: Interpretació lliure amb tècniques mixtes.
Alumnes dels tallers de lectura i escriptura i de català.blogs: Comentaris personals dels poemes.
Dimarts, 4 de maig a les 4.30 farem una passejada per l'exposició. Ens hi acompanyaran la Maribel Cárdenas (Cap de Servei),, la Fina Birulés, la Josefa Contijoch, la Glòria Judal (rapsoda), i alumnes d'arts aplicades i de literatura que han participat en l'exposició. Us hi esperem!
Escola de la Dona, maig de 2010
Maria-Mercè Marçal
“Textura de poemes, sentiments versionats”
Alumnes d’il·lustració, tapís, puntes i brodats: Interpretació lliure amb tècniques mixtes.
Alumnes dels tallers de lectura i escriptura i de català.blogs: Comentaris personals dels poemes.
Dimarts, 4 de maig a les 4.30 farem una passejada per l'exposició. Ens hi acompanyaran la Maribel Cárdenas (Cap de Servei),, la Fina Birulés, la Josefa Contijoch, la Glòria Judal (rapsoda), i alumnes d'arts aplicades i de literatura que han participat en l'exposició. Us hi esperem!
Escola de la Dona, maig de 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
Maria-Mercè Marçal m'ha inspirat
Un poema de Maria-Mercè Marçal em dugué a la glicina. De la mimosa vaig anar a espategar a la glicina:
A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que és glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.
Maria-Mercè Marçal
GLICINA
Façana atrotinada
pàtina que embolica
aquells retalls de vida
teatrada baixada
teixint el tapís lila
ordit per la glicina.
Imantats per la bellesa
d'un parrac de primavera
l'amistat i l'alegria
embastaven amb mestria
admirant esbatanats
la glicina exuberant.
Per arrodonir l'instant
una mansa mare gata
disfrutava del dia
amb els hostes i el fanal
mentre estarrufada
ens deia mèu-mèu.
Maria Cinta Amenós
A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que és glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.
Maria-Mercè Marçal
GLICINA
Façana atrotinada
pàtina que embolicaaquells retalls de vida
teatrada baixada
teixint el tapís lila
ordit per la glicina.
Imantats per la bellesa
d'un parrac de primavera
l'amistat i l'alegria
embastaven amb mestria
admirant esbatanats
la glicina exuberant.
Per arrodonir l'instant
una mansa mare gata
disfrutava del dia
amb els hostes i el fanal
mentre estarrufada
ens deia mèu-mèu.
Maria Cinta Amenós
GENEALOGIA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
En endinsar-me en els poemes de MMM i en totes les postes en comú i aclariments respecte la seva obra i intentant saber quina baula ocupo jo en tot aquest treball, m'adjudico la de veïna de comarca i com a això, meravellada i enfeinada amb el diccionari, vaig retrobant i gaudint d'un vocabulari senzill i planer, ric i a la vegada estretament lligat a les feines del camp i les eines emprades. Paral·lel a aquest n'utilitza un altre de molt culte i els trena amb destresa. I la trena, citada per MMM en diversos poemes va fent-se forta i segura.
En el llibre "Sal Oberta" hi ha una dedicatòria a l'Heura molt bonica:
A tu quan encara eres
un dolç paràsit del meu cos;
i el meu cor de tu.
Baula.
M. Cinta Amenós
En endinsar-me en els poemes de MMM i en totes les postes en comú i aclariments respecte la seva obra i intentant saber quina baula ocupo jo en tot aquest treball, m'adjudico la de veïna de comarca i com a això, meravellada i enfeinada amb el diccionari, vaig retrobant i gaudint d'un vocabulari senzill i planer, ric i a la vegada estretament lligat a les feines del camp i les eines emprades. Paral·lel a aquest n'utilitza un altre de molt culte i els trena amb destresa. I la trena, citada per MMM en diversos poemes va fent-se forta i segura.
En el llibre "Sal Oberta" hi ha una dedicatòria a l'Heura molt bonica:
A tu quan encara eres
un dolç paràsit del meu cos;i el meu cor de tu.
Baula.
M. Cinta Amenós
dimarts, 27 d’abril del 2010
Ens inspirem en un poema de Maria-Mercè Marçal
EXERCICIS DE VEU D'UN PINTOR
PEREJAUME "OBREDA"
Aquell pintor que trasllada les pintures d'un lloc cap a un altre i fa, amb els recorreguts, escriptura i dibuix, com qui guixa amb les pintures que du, prova, en realitat, d'expressar, així, certes aglutinacions de sons i sentits que no tenen, encara avui, representació gràfica.
MIRATGE
Avui vint-i-u d'abril
amb un sol radiant
m'he posat davant
una tela en blanc.
He vist llums i colors
pigments en moviments,
els pinzells corren sols
i esquitxen taques.
És real? No és real?
Sí, és real.
És un bell miratge.
Feia molt que no pintava
massa núvols m'envoltaven.
LA DIADA DE SANT JORDI
Ai, quina festa tan nostra
la diada de Sant Jordi.
Plena de flors i de llibres
per donar amor i cultura.
La gent es llança al carrer
per demostrar amb encís
que malgrat les diferències
som una nació unida.
Ai, quina festa tan nostra
la diada de Sant Jordi.
Molts la volen imitar
però el nostre significat
arrela en una llegenda
que parla d’un drac tirànic
que nosaltres podrem vèncer
com el mític cavaller.
Ai, quina festa tan nostra
la diada de Sant Jordi.
Ens impregna d’un embruix
que demostra intensament
que som una nació viva.
Que en revessa processó
vol demostrar a tothom
que vol guiar el seu destí.
Ai, quina festa tan nostra
la diada de Sant Jordi.
És l’orgull del nostre poble!
Magda Simon Parés
Les mares literàries de Maria-Mercè Marçal
En el camí emprés aquest trimestre per a conèixer les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal he anat apropant-me a algunes poetes com Maria-Antònia Salvà. El seu món i els seus paisatges amb aroma de camp, plens de plantes i flors, insectes i bestioles, masies i aigües com metàfora dels seus sentiments i estats d'ànim i he escollit aquest poema:
L’abella
Somiant, somiant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor de bruc.
Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada
o closa dins el buc.
Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l’almoina a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.
I tots per un moment m’han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d’aquell moment,
m’ha fet esborradís l’encís de plers i gales
robant-me tot l’esment.
Grat sia a l’aire, al sol que m’han donat coratge,
ara que del silenci sent que m’arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.
Ma bresca fora temps, fóra enutjosa cosa;
la nova gent d’avui deleix una altra mel...
L’abella –tant se val!- pel card i per la rosa
trobà camí del cel.
De la Clementina Arderiu m'ha atret el seu esforç per a ésser una dona com les altre i alhora una gran poeta en una època en la qual la dona no decidia la seva vida. En el seus poemes hi veig lluites, pors, contradiccions i anhels però també amor i alegries. He triat aquesta poesia:
Per no caure...
Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.
Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l’aire
mai clos.
Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.
Després he continuat l'itinerari descobrint Rosa Leveroni, una dona amb una vida ben diferent de les dues anteriors. La poeta em parla de solitud, enyorança, amor i desengany i de la mateixa manera de desig i afany de viure plenament. El poema que més m'ha colpit dels que he llegit:
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
He pres un altre trencall i he descobert la Quima Jaume, el que he llegit fins ara em captiva bastant i com lectora faré un esforç per trobar els seus llibre i endinsar-me en el seu món. Un tastet:
EMPREMTES D’AMOR
El temps no passa inútilment.
El camí és llarg i no pas
sempre recte. A voltes cal
canviar de ruta, i a cada
contrada podem trobar nous
paisatges, no sempre del tot
nítids, però el gest fidel
que conferim a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.
Quan vegem el sol que va cap
a ponent, deixant enrera
tanta llum i ombra, no ens
tanquem a l’estança dels records
ni vulguem perseguir ombres,
ni la pols cerquem en el llarg
rastre que enrera hem deixat tot
fent camí, perquè al capdamunt
de tantes rutes, enmig de vells
arbres eixorcs, sols l’empremta
de l’amor caldrà buscar-hi, i
entendre que el gest fidel
que hem conferit a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.
He sortit de les fronteres d'aquí i a prop d'on he nascut, he descobert un'altra poeta per a mi desconeguda la Ingeborg Bachmann. Conec poc la seva obra però m'ha arribat. Dels poquíssim poemes que he llegit he triat aquest:
Desprén-te, cor
Desprén-te, cor, de l’arbre del temps,
caieu vosaltres, fulles, de les branques refredades
que un dia abraçà el sol,
caieu com les llàgrimes cauen de l’ull dilatat!
Fa dies que encara vola al vent el rull
a l’entorn del front bronzejat del Déu del camp,
quan el puny oprimeix sota la camisa
la ferida oberta.
Per això sigues fort quan la delicada esquena de núvols
se t’incline una vegada més,
no ho tingues en compte quan l’Hymetos
una altra vegada t’ompliga les bresques.
Car poc li val al llaurador una tija en temps de sequera,
poc un estiu davant la nostra gran nissaga.
I de què dóna fe ja el teu cor?
Oscil.la entre l’ahir i el demà,
silenciós i estrany,
i el que batega,
és ja la seua caiguda fora del temps.
El passeig continua, hi han tantes mares, germanes i filles i alguns pares per a descobrir...
Laura Trovo
Ens inspirem en les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal
Un cant de goig
Em plau tancar les portes del passat.
Tanco els ulls i el cap se m'omple de vermells;
sang presa de geranis,
d'esbatanades roses roges,
de clavells rosats.
Canto pel goig que em fa cantar,
canto perquè no puc servar tanta joia a casa meva.
Tanco els ulls i el cap se m'omple de vermells;
sang presa de geranis,
d'esbatanades roses roges,
de clavells rosats.
Canto pel goig que em fa cantar,
canto perquè no puc servar tanta joia a casa meva.
El Jardí - 2010
Tenyeix de blau el temps.
Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Sota una pluja que ja amainava he vist
els testos de fang plantats d'atzavares,
roses, geranis i el gessamí que no s'ha mort.
Feia molts dies que no sortia al jardí a prendre el sol i
a contemplar les meves estimades plantes,
que en arribar la primavera,
totes han esclatat.
Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Sota una pluja que ja amainava he vist
els testos de fang plantats d'atzavares,
roses, geranis i el gessamí que no s'ha mort.
Feia molts dies que no sortia al jardí a prendre el sol i
a contemplar les meves estimades plantes,
que en arribar la primavera,
totes han esclatat.
Poema inspirat amb un altre de la Maria-Mercè Marçal
AVUI
Avui, vint-i-cinc d'abril,he passejat vora el mar:
grans onades s'han alçat
amb activitat febril.
Sóc una més entre mil,
famolencs de brisa i sol.
M'agrada observar els pardals
quan picotegen la sorra
valents entre cossos, roques,
tovalloles i tendals.
Qui pogués amb ells volar,
avui vint-i-cinc d'abril.
Carme Juan
Ens inspirem en les poetes
PRIMAVERA
Avui he sortit al jardí,
sota una pluja fina del mes d’abril.
He vist els testos plens de flors de mil colors,
la gespa d’un verd intens
i les roses vermelles sempre oloroses esperant per fer feliç algú.
Feia molts dies que no sortia al jardí
i emperdia la meravella de sentir la primavera als meus sentits.
M. Carmen Lacasa
dimarts, 20 d’abril del 2010
dilluns, 19 d’abril del 2010
COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA
Realització: M. Carme Juan i Magda Simon
Covava l’ou de la mort blanca
(Maria-Mercè Marçal, Sílvia Pérez Cruz)
Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil•lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal•lí com una deu.
La deu primera, mare.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Copiant a Carme Codorniu i a Maria Mercè Marçal
Si tens el cor esquinçat
i et manca el que tant estimes
pots sortir, cantar, fruir
riure viure.....
Tan sols hi estàs col·locant
colors a les teves llàgrimes
Maria Aguadé
RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU
ARA
Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada,
...i ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i el riure que s’aturen.
Clementina Arderiu
Aquest meravellós poema de Clementina Arderiu expressa el sentir d’una dona que enyora l’època en què, plena de vida, gaudia sense parar-se a reflexionar. Desitjaria tornar a aquells temps però sent que alguna cosa la detura perquè les circumstàncies han canviat.
Voldria cometre la gosadia de donar-li la volta, afegint una nova estrofa i reflectir una altra dona que no enyora el passat, sinó que s'encara al futur plena d’anhels.
ARA
Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si el que he viscut ha estat només un somni
o tan sols el llarg passar d'uns quants dies.
Però, tant se val, que res ja no puc fer-hi.
L’aigua del riu no enfila la pujada,
ni antics colors vestiran vells paisatges.
Nits de vetlla, amors, penes i rauxes
desfilen, i com un miratge es fonen.
Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si aquells camins van ser una bona tria;
el què i el com, no he d’escatir ara.
Aquest cor meu batega amb més calma
però vol veure florir la nova anyada,
sentir el vent acaronant les galtes,
riure i ballar oint com canta l’aigua.
Encara és temps d’amor i roses blanques.
Francina Gili
dilluns, 12 d’abril del 2010
El Poema de la quinzena: Rosa Leveroni
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quant l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Leveroni expressa el seu delit amorós, extrem, més enllà de
la raó i del temps. En la primera part s'hi dibuixa un
paisatge interior del desig amorós . A la segona,en canvi, el
cant es transforma en plor, tot i que també expressa que
aquest amor segueix viu als somnis.
la raó i del temps. En la primera part s'hi dibuixa un
paisatge interior del desig amorós . A la segona,en canvi, el
cant es transforma en plor, tot i que també expressa que
aquest amor segueix viu als somnis.
Rafela Pujol
Abril
Dues grans moreres
han trenat llurs branques,
s'han abraçat.
A la trena grisa
i desmanegada
de llur encaix,
gemmes primerenques
per esclatar frisen
sota el cel blau.
M. Carme Juan
ENGRANDINT LA XARXA
En aquesta xarxa que hem anat teixint entorn de rebesavis, besàvies, àvies, avis, mares, pares i germanes, d’aquí i d’allà de Maria-Mercè Marçal, jo em vaig enredar amb el fil poètic d’una autora que no coneixia, i que ben bé podria ser una de les moltes mares de la MMM. Em refereixo a la Montserrat Abelló i Soler. Aquesta autora que ha traduït alguns poemes de la MMM a l’anglès, va néixer 1918 a Tarragona, és va exiliar el 1939 i va tornar el 1960. Tot el que he llegit de la seva obra m’ha semblat molt quotidià. Aquest poema que segueix n’és una bona mostra.
I APRENC A DIR QUE NO
Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.
Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.
I aprenc a dir que No.
Montserrat Abelló
Amb l’experiència que s’adquireix caminant per la vida, sovint t’adones de les vegades que hauria calgut dir que NO.
NO, paraula negativa, que per aquesta sola condició, ja ens sona malament, no sempre és el que li atribuïm. Un NO, en alguns moments potser hauria tancat portes, però..., en altres ocasions potser les hauria obert.
Més enllà d’aquest NO, no sabut emprar en el seu millor moment, els NOS que més colpegen interiorment són els no pronunciats per por. Perquè són aquest NOS, els que limiten el creixement personal.
Vet aquí les reflexions que m’ha promogut aquest breu poema de la Montserrat Abelló.
M. Dolors Cerdanya
NO, paraula negativa, que per aquesta sola condició, ja ens sona malament, no sempre és el que li atribuïm. Un NO, en alguns moments potser hauria tancat portes, però..., en altres ocasions potser les hauria obert.
Més enllà d’aquest NO, no sabut emprar en el seu millor moment, els NOS que més colpegen interiorment són els no pronunciats per por. Perquè són aquest NOS, els que limiten el creixement personal.
Vet aquí les reflexions que m’ha promogut aquest breu poema de la Montserrat Abelló.
M. Dolors Cerdanya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
