QUÈ ÉS LA POESIA?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.
...
Jacint Verdaguer
VERDAGUER AL MENJADOR
La grandesa d’un poeta es podria mesurar per l'impacte emocional que causa al rece
ptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.
Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en què, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en què sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap al meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.
ptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en què, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en què sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap al meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.
Francina Gili
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada