CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

La xerrada de la poeta Josefa Contijoch sobre les Mares Literàries, va exposar la falta de referents a l’hora d’establir una genealogia femenina, en contraposició a la influència de la tradició patriarcal, i la inquietud de diferents grups d'àmbit mundial per arribar a trobar-la. En aquest context, M. Mercè Marçal es va dedicar a estudiar el panorama dintre i fora de la península i aprofundí especialment en les poques mostres de la nostra literatura. Josefa Contijoch, companya i amiga de MMM, compartí amb ella la tasca de recuperació de les nostres poetes, i el seu testimoni denuncia l’oblit sistemàtic dels seus valors intel·lectuals. Clementina Arderiu, una de les eminents poetes que ens han precedit, es queixava d’aquest exili del món literari, on les dones constituïen una mena de raresa exòtica, contemplada amb magnànima indulgència per l'altre sexe. El conjunt de la conferència va oferir una visió acurada de la situació, que es podria inserir perfectament en la problemàtica femenina general, i m’ha quedat un sentiment d'admiració i agraïment profunds vers totes aquelles dones que han treballat i han sofert per fer valdre els nostres drets com a éssers pensants.

-

Però ressaltaré un dels punts que va tocar al referir-se al concepte “mare”, que m'ha fet reflexionar. Aquesta paraula que expressa la relació més arcaica i natural del món, serveix de lema a l’hora de recuperar la nostra herència literària i, certament, estableix un paral·lelisme idoni amb la relació mare-filla. Per pròpia experiència i per altres testimonis semblants, he pogut constatar que la roda de la vida va girant i sovint, la llunyania en el temps ens retorna als orígens. Tard o d’hora es fa evident el pòsit que la presència materna ha deixat en les nostres ànimes. Per això ara, al cap dels anys, és quan més puc entendre la meva mare. Ara que ja no hi és, segurament podria expressar-li el meu pensament d’una manera més tranquil·la, sense respostes arrogants, o sense l’estèril vergonya que impedeix descobrir sentiments. Com tantes dones del seu temps, va haver de lluitar amb les poques armes que posseïa i amb elles va saber construir i assentar unes bases prou sòlides. La seva empremta la puc reconèixer en mil detalls que li voldria agrair: des de l’amor a la tradició, fins a un inalterable sentit del deure que ella mateixa s’imposava, així com una innata comprensió de la vida, que solia amanir amb un reguitzell de dites populars, heretades del seu passat camperol, amb una saviesa de llenguatge que ara sembla haver fugit de la nostra parla. De ben segur que tot aquest bagatge predisposa d’una manera o altra a la visió del món dels qui després hem seguit. Així mateix, algunes Mares Literàries nostres posseeixen aquesta saviesa tan antiga com la vida, una saviesa que no entén de gèneres sinó de persones que senten i s'expressen amb un llenguatge propi i en aquest sentit fóra just revisar el treball esmerçat per les poetes i escriptores que ens han precedit per adonar-nos dels seus valors literaris, i apreciar els camins que van saber crear enmig d’un entorn moltes vegades hostil.

Retornant a la xerrada de la Josefa Contijoch, com a resum final va constatar que la situació de segregació femenina està canviant. Aquest canvi es produeix de manera lenta, gens gratuïta, moltes vegades a cops de llàgrimes i silencis; un canvi que no reclama lideratges sinó que exigeix igualtat. Igualtat com a resultat d’una autoritat reconeguda. L’home s’ho mira amb recel i ho accepta sense entusiasme per por de perdre un poder sustentat fins ara en tots els terrenys, però, com diu la Contijoch, malgrat les dificultats, que encara hi són, el camí no té retorn. L’hora de la dona ha sonat. Com diu ella “hem creat vincles de confiança i d’autoritat –creativa i de vida-“ però segurament resultarà encara difícil traslladar-ho al dia a dia ordinari i transformar mentalitats. Cal anar més enllà. Per això hem de continuar caminant.

Francina Gili