VINE AL MERCAT, REINA!, I REI!

Us proposem una passejada plàcida pels porxos de la plaça, avui hi ha mercat.

Com que el vent fresc de la tardor ha començat a treure el nas, les parades de la Corry Kaslander i de la Jossie Casanovas ens ofereixen una ràfega de vent, un de fa cinquanta anys:“El vent” de Raimon, que va oxigenar i esperançar una societat que encara estava sotmesa a una ferotge dictadura i que sentia a la vora els horrors del cop d’estat i de la guerra de Franco.

Avancem a poc a poc per la porxada i aturem-nos al racó de la Raimunda Pàmpols. Hi sentirem les veus del poeta de Sinera. Recordarem que, gràcies a les cançons, vam conèixer o ens vam acostar a Ausiàs March, Papasseit, Espriu, Miquel Martí Pol, Maria-Mercè Marçal, Palau i Fabre, Màrius Torres, Sagarra, M. Antònia Salvà i un llarg etcètera de poetes que ens havien amagat.

La parada de la M. Cinta Amenós, amb “Homenatge a Teresa”, ens acosta a l’esperit llibertari que corresponia a una major franquesa pel que feia a les relacions sentimentals i sexuals entre els homes i les dones.

L’indret de la Laura Trovo esdevé el dels orígens de la cançó catalana. Recordarem noms com els de Lluís Serrahïma i Josep Maria Espinàs, que manifestava que hem d’oblidar velles cançons que encomanen tristesa i que hem d’alegrar l’antiga terra.

Sota el llindar de l’arc de la cantonada hi ha el taulell de la Maria Aguadé que ens fa avinent que no podem deslligar la cançó catalana de la nova generació de cantants folk i l’embranzida que significaren. Per això ens recorda la història d’en Puff, un pobre drac que tenia ganes de jugar.

Hi ha una renglera de parades que ofereixen esqueixos de cançó rebel, compromesa, antifranquista: la cançó de protesta. La Magda Simon, la Carme Codorniu, la Jossie Casanovas, la M. Carme Lacasa, la Margarita Borràs, la M. Teresa Alonso, la Rafaela Pujol i la M. Carme Juan ens n’ofereixen una mostra representativa: “Què volen aquesta gent”, “Diguem no”, “L’estaca” i “Jo vinc d’un silenci”. I no ens oblidem de les cançons de denúncia que foren escrites en clau d’humor; l’Enric Viñas i la M. Dolors Figueres hi exposen “La dansa del sabre”, “La gallineta” i “Com el Far West no hi ha res”.

Entremig d’un arc de mig punt hi ha entrat un raig de sol, en aquell punt els taulells de la Maria Castro, de la M. Dolors Cerdanya i el de la Montse Capellas ens recorden que la cançó va néixer amarada d’un sentiment potent d’amor a la vida i per això ens mostren tres cançons: “Vida”, “Si no us sap greu” i “Digueu-me per què?”.

“Pare” és una de les primeres manifestacions ecologistes, acosteu-vos a l’indret de la Jossie Casanovas i us ho explicarà amb els ulls fitant el riu. I del riu a la mar. A partir de l’època de la transició van començar a penetrar les ones de la Mediterrània i ens van inundar. A la plaça hi ha una arcada blanca rivetada de blavet: Hi trobareu els taulells de la Francina Gili i de l’Alba Vilamala; els coneixereu perquè estan folrats de robes blaves i verdes. Hi albirareu un vaixell que ve de Grècia, un altre que va cap a Ítaca i unes vinyes verdes vora el mar que esguarden els vaixells. Aquesta il·lustració és de la Francina Gili i la trobareu a la seva parada.

A la porxada de davant de la Casa de la Vila hi ha les parades més populars, la gent hi fa cua cada setmana, i és que són les dels productes casolans, els de cada dia. Allà hi trobareu els racons de la Roser Baratta, de la Gina Porta, de la Montse Capellas i de la Jossie Casanovas que ens acostaran a la vida quotidiana: “El drapaire”, “Cançó de matinada”, “La tieta”, “Per Sant Joan”, “El cant de l’enyor”, “Cançó a Mahalta” i “De mica en mica”. Els oficis, la gent, les festes, l’amor i l’enyor.

I al llindar d’un arc ogival, hi ha la parada de les flors. Ara és farcida de crisantems de tots colors i de pensaments, però també hi veiem un gran ram de clavells vermells. L’ha dut l’Ernestina Ródenas, els va collir l’abril del 74 amb els ulls plens d’esperança.

Entaforeu dins del cistell tot allò que us ajudi a recordar, a descobrir, a redescobrir i a emocionar-vos.